Ahir i tot avui surt de Barcelona un gran nombre de cotxes de gent que comença les vacances de Setmana Santa. Santa? Potser li escauria més dir-ne vacances de primavera perquè la setmana ha perdut el caràcter religiós, tot i que es mantinguin i fins hagin crescut les processons  i a les esglésies continuïn fent-se els oficis litúrgics. Per a la majoria de persones Setmana Santa són dies de descans, de veure món, de trobar-se amb la família, de viatjar, de passar-ho bé.

No puc deixar de recordar la intensitat amb la que a la ciutat es vivia la Setmana Santa. Els cotxes deixaven de circular, els cines i els balls tancaven i la gent anava a escoltar els sermò de les Set paraules, escollint l’orador sacre preferit. Les voreres i calçades s’omplien de gent que recorria els monuments que hi havia en totes les esglésies. Eren uns altres temps i uns altres costums. Més sants? Jo no ho diria. Sí més religiosos i piadosos. La pietat amarava l’aire, com l’olor de romani i de farigola i de ginesta.

M’agradarà dedicar les gloses del capvespre de la Setmana Santa que demà comença a comentar  la santedat dels dies sants, sota la llum dels fets que la litúrgia evoca durant els vuit dies, d’acord amb la frase amb la que els rectors solien acabar la missa parroquial, després d’anomenar els sants de la setmana: “Tots els dies són sants i bons, per qui està en gràcia de Déu.”