Copio el text de presentació de l’exposició que s’exhibeix a la Pedrera, l’obra d’un dels pintors moderns més reconegut: “Giorgio Morandi (190-1964) és una de les figures cabdals del panorama artístic de la primera meitat del segle X. Nascut a Bolonya, ciutat on va transcórrer tota la e vida artística, Morandi va treballar sempre amb una pintura figurativa, fonamentalment natures mortes i esporàdicament alguns paisatges amb un estil en què destaca per damunt de tot la composició, la gradació tonal i l’ús de la llum. En la seva obra el motiu no és l’important sinó tan sol el vehicle per reflexionar sobre els elements propis de la pintura: composició, forma, color, llum. El resultat esdevé u pintura silenciosa i immòbil que registra en la poesia dels objectes domèstics els estats de l’ànima i l’inexorable fluir del temps”.

Què puc afegir a aquesta presentació? Entres a la sala i et rep una gran fotografia de l’habitació on el pintor deuria passar llargues hores pensant i reflexionant. Un món objectual –per dir-ho d’alguna manera– “petit”, igual que el món paisatgístic que l’atreia, que es reduïa al petit pati de casa seva i al poble on residia.

Confesso que la seva pintura em queda lluny. La meva formació pictòrica és escassa i el món “meu” (i ho concretaria en el paisatge) més ample i variat, i me’l miro abocant-m’hi, sortint de mi per descobrir el més enllà de les coses, en especial la bellesa. Però guiat per la sàvia explicació que trobes al llarg de l’exposició no nego que endevines que la pintura de Giorgio Morandi t’atrau per la seva simplicitat i intensa presència.