Jesús parlà sovint de la pregària i els evangelis ens el mostren pregant, no només ocasionalment, sinó retirant-se llargues hores a llocs solitaris per pregar. Una pregària però que en lloc de supeditar Déu a les nostres necessitats, té com a objectiu obrir-nos a Déu, i mirar d’entendre què ens demana Ell, també en els moments de dolor. Indubtablement que resar consola i enforteix  l’esperança de sortir d’allò que ens afligeix.

Miro la foto que encapçala aquesta glosa. L’home surt desfet de l’església que l’exèrcit rus ha bombardejat quan s’hi havia refugiat una munió de persones, entre elles molts nens. ¿Quina serà la seva pregària? Demanar a Déu que aturi la guerra, segur! Però Déu no l’aturarà i l’home sentirà com de gran és el mal, que va contra la voluntat de Déu, i sentirà l’enorme responsabilitat que tenim, els humans, d’evitar aquests mals.

La pregària ens pot consolar i fer que creixi l’esperança de que el mal acabi. Però, sobretot, ens dona força per suportar-lo i ens rebel·la contra una societat que és a l’origen dels mals que ens afligeixen. En l’oració que ens ensenyà Jesús queda ben definit l’objectiu de la pregària: “Vingui a nosaltres el vostre regne”, el regne de Déu, que és, com diu l’Apocalipsi, la terra nova on desapareix tota llàgrima.