Ahir, acabada la visita a l’oftalmòleg a l’hospital de L’Esperit Sant, tot baixant cap a Sant Coloma caminant m’impressionà l’esclat floral de les herbes silvestres que s’han fet als marges de la muntanya, i que creixen sense la cura de ningú. Em semblà que les flors competien entre elles per veure quina apareixia amb més vivor. Indubtablement la primavera es feia ben present.

És la gran lliçó de la natura. Els humans podem maltractar-la. I oblidar-la. Però quan arriba el seu dia, la primavera arriba. Faci bo o plogui o que el cel s’entenebreixi. Un lluïment, d’altra banda, fructífer; les flors es pansiran, es convertiran en llavors, cauran a terra i passats uns dies naixeran plantes o herbes noves…  

I així ¿fins a l’infinit? ¿La natura no se’n cansarà? Pregunta de difícil resposta perquè no sabem fins a on els humans destruirem el planeta.