La tarda d’avui farà dos-cents dies que soc a la Residència de les Germanetes dels Pobres, un lapse de temps que m’ha passat volant. A això de viure en un internat ja en tenia una bona experiència: vuit anys intern als escolapis de Sarrià i vuit anys intern al seminari de Barcelona, més els dos anys intern al Col·legi Nepomuceno de Roma. La diferència bàsica del tancament d’ara amb els altres és que l’actual més que enfocat al futur, ho és a la darrera etapa: l’hora de “tancar carpetes” –que deia el meu germà Manuel als seus darrers anys de la seva vida.
Amb tot, ser acollit en un lloc com aquest és una sort. Ho vaig veure clar quan un ictus inesperat em va abatre. Vaig haver d’acceptar que m’havia fet gran, i que de vell ningú no passa, i que els dies enlloc d’obrir-me cap el futur me l’anirien tancant. És la diferència gran que hi ha entre tancar-te per estudiar, per formar-te, per créixer, a tancar-te per viure dignament el teu declivi. La desgràcia és que de residències per a vells al nostre país n’hi ha poques i moltes de les existents s’han creat com un mitjà lucratiu. Com a país europeu, equiparable als nòrdics, hauríem de tenir moltes més cases amb pisos assistits on, les persones grans poguessin viure la darrere etapa de la seva vida amb goig.
He escrit que llocs com on ara estic no són pensats per obrir-te al futur, sinó per viure dignament el declivi final. I en aquests sentit són molt útils. Però s’hauria d’ajudar als residents a descobrir el pes eternal de la vida que han viscut i, alhora, a pensar en la mort com el tancament de la gran obra que és tota vida. Que marxessin d’aquest món contents, i orgullosos, d’haver viscut… I per què no? Suscitar-los l’interès per descobrir el més enllà que s’amaga rere la mort.
L’esperit no ens lliga a la terra sinó que ens obre a l’infinit.
Sigues el primer en comentar on "Dos-cents dies"