Com barquetes

D’entre les moltes fotos que estic ordenant m’ha sortit aquesta de quan estava a col·legi, als escolapis de Sarrià. És feta al terrat d’una de les torres de l’edifici, en un moment de l’assaig que fèiem d’una obreta de teatre de les editades pels salesians. L’obra es deia Lázaro el mudo, de la que no recordo de què anava. Jo feia de Lázaro i el curiós, per mi, és que després de tants anys em recordo del nom dels que surten en la foto. Dempeus, a l’esquerra hi ha l’Antoni Sala Cornadó i a la dreta el meu germà Manuel i, asseguts, al centre hi ha el Capeta i al seu costat l’Enric Rosselló.

La foto em fa pensar en quant estranya és la vida. ¿Què se n’ha fet de nosaltres? Només podria explicar bé la vida del meu germà. De l’Antoni Sala bastantes coses perquè vam continuar sent amics. Treballava de químic però la seva vocació era la poesia. En aquell temps escrivia uns versos molt bonics, dedicats a la noieta que estimava. Del Rosseló no n’he sabut res més. Només me n’ha quedat la dita que es feu popular al col·legi, que deia “De Sayrachs, Rosillos i Rosselons. / n’hi ha per totes les seccions”. De cada un de nosaltres hi havia cinc germans. Al Capeta el vaig trobar al cap de molts anys, casualment, al carrer Enric Granados-Diagonal. Ens vam reconèixer a l’instant, però de seguida ens vam adonar que havíem fet camins molt diferents.

Em ve la sensació que les nostres vides són com la d’uns barquetes, relativament ben equipdes, però abocades al mar, on fem el camí força sols. I em ve l’enyorança d’una a societat més humana, més amable, que ens sostingués en l’ideal que de jovenets perseguíem. Una societat en la que sobresortissin els valors humans, entre els qual el de l’amistat i l’amor.

Ens deien que la vida és un somni, però no és veritat: la vida és un camí feixuc i llarg, que massa sovint hem de fer sols.

Sigues el primer en comentar on "Com barquetes"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*