Em va escriure un amic dient-me que havia canviat molt i que ara estava massa ficat en política. Li vaig contestar que els temps han canviat molt i que són les circumstàncies les que són diferents, i que ja  quan era a Vilafranca –en el meu primer compromís pastoral–  la fe em va portar a comprometre’m a treballar per millorar la societat, pensant sobretot en les persones més desfavorides.

I li vaig recordar que per aquest compromís social el bisbe em va treure de Vilafranca perquè el governador civil li va exigir que me n’apartés, acusant-me de fer política. Una actitud que no només jo, sinó un bon nombre de capellans joves, i molts laics i laiques cristians, vam fer nostre el lema “Creure és comprometre’s”. Lema que presidí també la meva actuació a Poblenou i, després i més de cinquanta anys a Santa Coloma: al barri de Fondo i a tota la ciutat.

L’amor al nostre país i la consciència del maltracte que està rebent des de fa ja segles de part de l‘Estat, que ens vol assimilar, ens ha anat introduint en la lluita per la independència de Catalunya, com la via per aconseguir el que hem aspirat sempre: una societat millor, justa i solidària, un disposar dels nostres diners per fer un país més pròsper, i la llibertat per poder decidir el nostre futur i per poder acollir –poso una qüestió ben actual– els immigrants que arribin aquí fugint de la guerra i de la misèria. En síntesi: fer una república jove, oberta i democràtica, pensant també en la millora de Europa i de la veïna Espanya.

¿Trobaria cap plataforma tan ampla com aquesta des de la qual contribuir a la millora del món, tan desgraciat i malgirbat?