Més d’un cop m’havia referit a l’escala del meu àtic del carrer Roma, de Santa Coloma. Al final d’escoltar mil vegades que deixés el pis i en cerqués un amb ascensor perquè els antibiòtics m’havien danyat la mobilitat, en saber que l’Ajuntament preparava una casa amb pisos assistits em vaig apuntar a la llista de sol·licitants. La casa es feia adaptant l’antiga escola Miguel Hernández, situada en un barri petit i bonic, tocant ja a la muntanya. Un lloc paradisíac. Però el projecte es va anar retardant i en tenir l’ictus em calgué buscar un lloc en una residència, on ara estic, amb una cobertura total.

De sobte, però, ja acabades les obres, fa uns dies van sortejar els pisos i a mi me’n tocà un. Vaig sentir una revolució interior! Tot i que em feia cosa deixar la residència i fer l’engorrós trasllat, pensar que tornava a Santa Coloma i que tindria un lloc per mi sol i que disfrutaria de plena llibertat, m’entusiasmà. La sort m’arribava tard, però l’alegria era gran. Però de seguida em vaig adonar que no es corresponia al que jo esperava. De fet els pisos no són assistits sinó que són pisos socials, amb un preu assequible i una certa assistència molt genèrica.

L’Ajuntament, que l’any 2018 havia anunciat una tutela total, després mai va acceptar dur-ho a la pràctica. El grup de ciutadans que formaven part dels representants de la societat civil van lluitar fins a última hora perquè la casa de l’antic Miguel Hernández fos una casa tutelada de debò, sense aconseguir-ho. Un exemple més de l’escàs interès dels polítics de cobrir les necessitats dels ancians, cada dia més nombrosos, com sí en tenen cura els països del nord d’Europa. Socialment fer centres assistits deuen trobar-ho políticament poc rendible.

I jo amb una sort tardana i equivocada.