Cendra al front

Sempre m’ha agradat el Dimecres de Cendra, ja des de molt jovenet, malgrat que Joan Maragall, el poeta amb el que sempre més m’he identificat, té el poema dedicat A una noia en el que li diu “No et facis posar cendra –no et facis posar cendra- perquè la mort no té res a veure amb tu”. He estimat sempre la vida però des de molt petit ja he tingut present la mort –als nou anys, sense pares i sense avis, ja era orfe de tota solemnitat.

L’experiència de l’extrema inconsistència de les coses terrenals, la facilitat amb la que es perd la riquesa i els bens que podem acumular, com la mateixa salut, es bo tenir-ho present. “Memento homo quia pulveris eris et in pulverem reverteris”. Ser-ne conscient, però no per viure amargat sinó per, constatant-ne la seva precarietat, veure-ho tot “amb els ulls més grans” que el mateix Maragall demanava a Déu que li donés, perquè la mort l’obrís a “una major naixença”.

Seria allò de que “la veritat us farà liures”. La veritat, sovint dramàtica, com la que contemplem avui a Ucraïna i que tan ens impacte. O com la crisi que està vivint la Terra, amb el canvi climàtic. O com la repressió que sofreix Catalunya sota la dominació de l’estat espanyol…

I sí, aniré a que el capellà em posi cendra al front: per alçar-me més fort i més decidit a lluitar a favor dels grans valors que ens fan a nosaltres, els humans, semblants a Déu.

Sigues el primer en comentar on "Cendra al front"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*