Sempre m’ha agradat el Dimecres de Cendra, ja des de molt jovenet, malgrat que Joan Maragall, el poeta amb el que sempre més m’he identificat, té el poema dedicat A una noia en el que li diu “No et facis posar cendra –no et facis posar cendra- perquè la mort no té res a veure amb tu”. He estimat sempre la vida però des de molt petit ja he tingut present la mort –als nou anys, sense pares i sense avis, ja era orfe de tota solemnitat.

L’experiència de l’extrema inconsistència de les coses terrenals, la facilitat amb la que es perd la riquesa i els bens que podem acumular, com la mateixa salut, es bo tenir-ho present. “Memento homo quia pulveris eris et in pulverem reverteris”. Ser-ne conscient, però no per viure amargat sinó per, constatant-ne la seva precarietat, veure-ho tot “amb els ulls més grans” que el mateix Maragall demanava a Déu que li donés, perquè la mort l’obrís a “una major naixença”.

Seria allò de que “la veritat us farà liures”. La veritat, sovint dramàtica, com la que contemplem avui a Ucraïna i que tan ens impacte. O com la crisi que està vivint la Terra, amb el canvi climàtic. O com la repressió que sofreix Catalunya sota la dominació de l’estat espanyol…

I sí, aniré a que el capellà em posi cendra al front: per alçar-me més fort i més decidit a lluitar a favor dels grans valors que ens fan a nosaltres, els humans, semblants a Déu.