Em fa feliç que la pel·lícula Alcarràs hagi guanyat l’Ós d’Or, primer premi de la Berlinale, el certamen cinematogràfic més important d’Europa. Aquest clamorós reconeixement és un exemple i un estímul a favor del cinema català. Un film que retrata un poble lleidetà i que està rodada en llengua catalana. ¡Quina lliçó pels qui fan escarafalls quan se’ls convida a emprar la nostra llengua, com si el català fos una llengua de segona!

Carla Simon, directora i guionista, ja ens va meravellar amb l’esplèndid film Verano 1993, un film tendre i bonic, amb el qual retratava la difícil vivència del dol, d’una nena que perd els pares i que ha d’adaptar-se a un món nou, en un lloc nou. Un film d’una gran bellesa tant en el tractament visual com en l’anímic, i que, pel que he llegit, són les característiques del nou film, que retrata la difícil vida d’un poble que viu de la pagesia.

Jo vaig anar-hi un any, quan escrivia cada setmana un petit article per La Vanguàrdia, dedicats als pobles de Catalunya; va ser quan Alcarràs celebrava la festa de la collita del préssec. Un poble que ara s’enfronta als canvis que suposarà la instal·lació d’un munt de plaques solars al territori, un negoci que no beneficiarà a la població pagesa, sinó a les grans empreses.

¿Un símbol de la lluita que sosté Catalunya per ser el que vol ser, enfront de l’oposició d’Espanya?