Pres per la intriga de l’argument, amb moments trepidants, he llegit la novel·la La punyalada, de Marian Vayreda, que no dubto en recomanar a les persones que estimen la literatura. Una lectura estranya i apassionant, en primer lloc per la literatura. Vayreda escriu amb un llenguatge fluid i un vocabulari riquíssim, amb paraules del català de la Garrotxa i alhora amb les irregularitats de la llengua parlada, que l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no acceptaria, cosa que et fa viure el moment en el qual el nostre idioma s’estava normalitzant.

En segon lloc m’ha atrapat l’argument, l’aventura humana de la degradació dels dos protagonistes, narrada de forma apassionant i intrigant, en el marc imponent del paisatge de l’Alta Garrotxa, un món en el qual hi entrem ja en el primer capítol, assistint a la trobada a Sant Aniol d’Aguja, on coneixem els protagonistes de l’obra: el dolent Ivo, l’heroi i contradictori Albert, i l’encisadora Coralí. Com es llegeix en la contraportada del llibre (Bibliotrca de Clàssics Catalans, 2021) “assistim a la bestialització de l’ésser humà, a la victòria dels instints més primaris i violents”.

El llibre es tanca amb el postfaci –o epíleg—de la curadora de l’edició, Margarida Casacuberta, que és una joia; una introducció a l’escassa obra de Vayreda, dins del corrent qualificat de “modernisme de bona mena” pels artistes del Cercle Catòlic de Sant Lluc, fundat per l’escultor Llimona i amb l’assessorament del bisbe Torras i Bages. Vayreda, igual que el seu contemporani Joseph Conrad (El cor de les tenebres ) viu obsessionat pel mal, però més que per denunciar-lo, amb la intenció cristiana de superar-lo.

‘La punyalada’ és una novel·la que fa pensar i que et deixa l’interrogant irresolt sobre la condició humana. Pel seu valor literari i per la temàtca entra de ple en la literatura universal.