El cosí dels meus nebots Ignasi i Montserrat, Natxo Castellarnau, ens envia un cop més un vídeo de la Noguera Pallaresa, al seu pas a Alins per un indret on l’aigua que hi regalima s’ha glaçat, i ha quedat estàtica, convertida en la imatge d’una catedral de vidre. La imatge és preciosa i suggestiva. L’aigua del riu baixa impetuosa, com si fugís, mentre que la que regalima per la falda de la muntanya s’ha aturat. Trobo que quan l’aigua es glaça esdevé preciosa. Sobretot quan això es dona en plena natura.

Recordo que quan era petit molt sovint, a l’hivern l’aigua dels escossells dels arbre de les voreres dels carrers es glaçava. I fins i tot es glaçava l’aigua d’una font. Ara això ja no passa. El hiverns no són tan freds i, a més, de les cases surt l’escalfor de l’aire condicionat o escalfat per les  estufes.

Em pregunto per què trobem tan atraient l’espectacle que ens ofereix la natura quan l’aigua es glaça. Segur que perquè és com un miracle que una cosa tan fugissera i inapresable com l’aigua, es torni tan dura i tan immòbil.

I que el glaç sigui tan net, tan pur, tan transparent… i prodigiosament tan bonic!