Ahir vaig anar al Zoo de Barcelona, feia anys que no hi havia estat i tenia ganes de veure quina impressió em feien els animals –en especial les feres— engabiats.  I la realitat és que el parc em va decebre, per l’estat de deixadesa en que el vaig trobar, potser per les obres que s’hi fan o tal vegada per culpa de la pandèmia. Arreu predomina la sorra i el ciment, i l’escassetat de verd i d’aigua.

I vaig veure pocs animals, cap mico! i els més famosos –el lleó, el parell d’elefants, el camell asiàtic—amb una cara d’avorriment que em va xocar. Passen del públic! I  diria que han perdut la il·lusió de viure. Excepte les girafes que amb el seu posat de senyoretes –n’hi havia tres— s’acostaven molt al públic, com si volguessin llepar la cara dels nens que les miraven embadalits. La primera peça important amb la que vaig topar va ser un rinoceront, que clapava com un mort, immòbil, la pell encartonada, confós amb les pedres que li feien de jaç.

¿Enyoren el seu hàbitat natural, i la llibertat perduda? Ho vaig pensar quan vaig veure dues cebres amorrades a terra com cercant l’herbei, tan abundant en la sabana i aquí inexistent. Menys mal que l’escena coreogràfica que ofereixen els flamencs, tan virolats, d’anatomia tan espigada i tan difícil, tan xerraires i d’un color tan bonic m’endolcí la visita. Aquests sí, els peus tota l’estona dins l’aigua, una aigua en la que no hi trobaran mai cap peix.

Em mirava la canalla i em preguntava: quina imatge els quedarà de la rica fauna que hi ha al món? I anant més a fons: tenim dret de convertir els animals en un trist espectacle?