Ahir era Araceli Sagarra i dies enrere Lluis Llach –entre molts–, que advertien del gran error que seria fer els Jocs Olímpics d’Hivern, impulsats sobretot pels grups empresarials que hi veuen el gran negoci a fer. Extrec uns paràgrafs del contundent escrit de Clara Ponsatí, de Vilaweb també d’ahir: “Assisteixo atònita al debat, però assisteixo igualment atònita als silencis dins dels partits que es diuen independentistes. (…) estic segura que estic acompanyada en aquest estat d’estupor, sé que hi ha més gent que espera que es trenquin aquests silencis. Tot l’independentisme ha de dir un no clar a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030; no a uns Jocs Olímpics coorganitzats amb Javier Lambán; no a uns Jocs Olímpics auspiciats per Espanya”.

“¿De debò volem reproduir el model de la costa a la muntanya? ¿Volem que la pitjor herència de Barcelona 92, la ciutat adotzenada per a turistes, s’enfili fins als cims del Pirineu? ¿És aquest, el model econòmic que el govern de la Generalitat vol per a nosaltres i els nostres fills? Volen condemnar generacions de catalans a una vida que ningú no vol, o que només vol si no té més remei”.

“La història ens ensenya que els governants que entenen cap a on va el món poden fer que els seus països s’hi avancin i aprofitin les virtuts de la gent i del territori per a oferir prosperitat –i també justícia. Els països que són governats per qui només mira un benefici a curt termini, una explotació d’idees gastades o l’acontentament de grups d’interès i empresaris afins, cauen en pous de decadència dels quals costa molt sortir”.

Amb una Generalitat autonomista i una Catalunya lligada –sotmesa— a Espanya, ¿què podem esperar?