Aquests dies es parla del declivi de la pagesia a Catalunya i de la creació  d’una associació de pagesos, per fer-hi front. Amb molt pocs anys la Catalunya pagesa ha donat pas a la Catalunya urbana, amb l’èxode de la gent del camp a les ciutats i,  per dir-ho d’una manera gràfica, l’abandó del camp i de la muntanya per acostar-se a la plana urbanitzada i al mar.

Aquesta transformació l’he viscuda de molt a prop, els anys de quan, de petit i adolescent fins a fer-me gran, passàvem els estius a la masia on havia nascut la meva mare. No érem pagesos, els meus avis materns encara visqueren del camp, amos de l’extensa finca, però el seu fill i hereu ja no va fer de pagès, era advocat i alternava la residència al mas i a Barcelona. Però la pagesia ens ha marcat.

El que ara s’intenta és recuperar l’ofici de pagès, contrarestant l’omnímode domini de les grans empreses que viuen de la salvatge explotació agrària, incentivant els productes de proximitat, al mateix temps que acostant el món agrícola a la gent de ciutat. Valgui la constatació personal del molt que m’ha donat el contacte amb la terra, no només per haver menjat uns tomàquets que tenien gust de tomàquet o haver collit raïm de la vinya i haver vist com els pollets sortien de l’ou, sinó per haver pogut sentir el batec  de la vida, en contacte amb la natura.

Venim de la terra, som terra. La recuperació de la pagesia ens incumbeix.