Acabo les gloses dedicades a sant Pau comentant la idea que l’Església tenia de la mort de Jesús, de la qual el sacrifici de la missa n’és encara un exemple: la de que Jesús de Natzaret havia mort com la víctima propiciatòria acceptada –i volguda per Déu– en reparació del pecat comès  per la humanitat. Jo em preguntava “De quin pecat es tracta?” La resposta és l’anomenat pecat original, la desobediència comesa pels nostres mítics primers pares Adam i Eva al Paradís quan, temptats pel dimoni, van menjar del fruit prohibit, un pecat que segons sant Agustí heretem tots els humans així que som engendrats.

Aquesta concepció s’atribuïa a sant Pau perquè és veritat que per a ell la creu en la que Jesús fou crucificat és el símbol central i sobresortint del cristianisme, com la imatge del triomf de l’amor. La de la mort de Jesús com un sacrifici fet per aplacar Déu és més tardana, segons els autors del llibre que vinc comentant la va presentar l’any 1097 Anselm de Canterbury, en el tractat teològic titulat “Cur Deus homo?”, que significa “Per què Déu es va fer home?” La resposta era que com que Déu és infinit, l’home, finit!, no pot pagar el preu del perdó, i Déu –per amor a nosaltres–acceptà la mort de Jesús, que tenia per fill seu, en lloc nostre.

I no, Pau en la crucifixió de Jesús no hi veu la mort vicària de Jesús sinó el triomf de l’amor, igual que contemplem avui la mort del bisbe Romero no com la paga pels pecats comesos pel poble sinó com la prova de l’amor que sentia per la seva gent. Com va dir el mateix Jesús, “Ningú estima tant com qui dona la vida pels que estima”.

I és en aquest sentit de victòria de l’amor que els creients tenim la creu com el símbol de la nostra fe. Per això quan vaig encarregar a l’escultor Josep Ricart la imatge del Santcrist de la parròquia del Fondo vaig demana-li que Jesús el fes viu i sense els claus, perquè volia que aparegués com l’estendard de l’amor.