Em sembla molt interessant el comentari que l’Albert Fabà escriu, [veure columna d’aquí, al costat] sobre el cristianisme. Afirma que “el veritable fundador del cristianisme és Sant Pau”. I ho argumenta: “Jesús era un jueu que no pretenia fer un moviment universal i que es va envoltar de jueus, amb un pensament molt heterodox, però molt inserit a la tradició jueva”. Una opinió que si no tan categòricament defensen no sé si molts o alguns teòlegs i biblistes, però el cert és que tant Jesús com Pau eren jueus convençuts, i que tenien l’esperança que Déu a través del poble jueu i com aunciava l’Antic Testament instauraria el Regne de Déu a tot el món.
Jesús amb el poc temps que tingué per anunciar l’evangeli (tres anys escassos) prou feina tenia per donar a conèixer la seva doctrina. No li calgué moure’s gaire. Era el temps de la sembra i calia cavar fons, insistir i parlar tu a u amb molta gent. Però sabia que el que anunciava era prou net, prou bonic i profund, prou nou i alliberador perquè es pogués difondre per tot el món, com la llum que brilla de nit al cim d’un turó.
I tot i no moure’s de la seva terra, i de cenyir-se de fet a Israel, encomanà als seus deixebles que estenguessin l’evangeli a tot el món, de forma que quan es reuniren després de la seva mort, evocaren les darreres paraules que els havia dit: que reberien l’esperit de Déu perquè anunciessin l’evangeli “a Jerusalem, a Judea, a Samaria i fins l’extrem de la terra”. Si el nucli dur de l’església primitiva –les columnes!—un temps es malfiaren de Pau no era perquè difonia l’evangeli sinó perquè no obligava els conversos a circumcidar-se, que era el distintiu de la religió jueva.
Jesús ho havia dit ben clar: “A tot aquell que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant del meu Pare”.
Jo no pretenia menystenir la importància, tant humana com religiosa, del missatge de Jesús. Ja ho deia en un comentari que Jaume no ha reproduït: “sense la religió de l’amor de Jesús i els seus components “universalistes” això no hagués estat possible (una religió adreçada al conjunt dels “gentils” i no només als jueus). Només volia indicar un parell o tres de fets històrics: Jesús va desenvolupar la seva tasca només en el món dels jueus; Pau es va plantejar arribar, també, als gentils; i entre la comunitat de Jerusalem i Pau va haver desavinences, precisament per aquest darrer fet. Jaume ja sap que jo no soc creient, però que m’interessen molt els fenomens religiosos i, especialment el cristianisme, per motius familiars…
Albert, dir-te d’entrada que agraeixo molt els teus comentaris, oimés perquè ets de les poques persones que me n’envien. I afegeixo que el teu escrit em va interessar molt (aparegut automàticament així que el vas enviar, com pots veure sota del comentari que ara escrius). M’oferia l’ocasió d’exposar la meva opinió sobre el que determinats biblistes diuen sobre la fundació de l’església, que atribueixen a sant Pau, recolzant-se en la disputa que Pau sostingué amb els dirigents de l’església primitiva, en especial amb sant Pere i Santiago. L’opinió que cites també m’havia arribat a mi –amb detriment de sant Pau–, però la lectura del llibre que esmento en la glosa i la relectura més atenta dels Evangelis i del Llibre dels Fets m’han fet adonar que l’expansió del cristianisme Jesús ja l’havia encomanat als apòstols, en elegir-los, i al final de la seva vida terrestre, com el seu testament. i ls apòstols. El “nucli dur” de Jerusalem no li qUestionaven el zel missioner sinó que als conversos no els exigís la circumcisió i el koshe.
Gràcies, Jaume. Jo no tinc gaire gent amb qui poder parlar d’aquests temes, tret de la Noemí, és clar. Per tant, m’encanta poder parlar-ne amb tu. Jo m’he basat, en bona part, amb el llibre de Küng El cristianismo (Circulo de Lectores). Ell parla de diferents paradigmes, el “judeo-apocalíptic del protocristianisme” i el que inicia Pau, el paradigma ecumènico-helenista de l’antigüitat, tot i que Pau fa d’enllaç amb el primer.