Amb mirada alta i obliqua, des de la meva habitació, vaig poder veure la lluna, radiant i lluminosa, entre els blocs de cases de la cantonada Roger de Flor i Casp. Una escapada cap al cel, que els edificis em tapen. Contemplant-la, em vaig recordar del poema de Giacomo Leopardi, que trobo molt emotiu.

La lluna surt cada dia. Sembla que fent-se gran s’escarrassi per veure’ns, o perquè nosaltres la veiem. És com si ens mirés. I, què deu pensar, de nosaltres? De la nostra vida, dels nostres treballs, de les nostres obsessions? El poeta li pregunta si no està cansada de mirar-nos perquè l’espectacle que la humanitat oferim no és gaire galdós; si es contempla la vida en el que té de brut i de fosc, sobretot quan és de nit.

És poesia! Però la poesia, com l’art, com la música, com la mística –i la filosofia!—són magnífics observatoris per descobrir què som, nosaltres.

………

 Heus ací un fragment del poema:

Què hi fas tu, lluna al cel? Digue’m,

silenciosa lluna.

T’alces de nit, i vas

contemplant els deserts; després et pons.

No estàs cansada, encara,

de fer i desfer els sempiterns

camins?

No t’avorreix encara, encara et plau

de mirar aquests confins? […]