Em miro les dues fotografies –la primera ja la vaig penjar ahir— i em pregunto quin record els quedaria a aquells nens i nenes, d’allò que vivien. D’una banda s’adonarien de les males condicions del seu barri, i del neguit dels seus pares als quals la publicació del Pla d’Ordenació del territori—redactat uns anys abans–, era una amenaça perquè preveia carrers i places, i espais reservats a futurs equipaments, quan els nous colomencs vinguts en successives onades migratòries ja hi havien aixecat la seva casa.

Els nens veien que el grup de nois i noies i gent gran que organitzaven per a ells les festes al carrer, o sessions de cinema a la parròquia, o excursions al camp… eren els mateixos que es reunien amb els seus pares per ajudar-los a redactar les al·legacions contra el projecte urbanístic que els perjudicava, o que es manifestaven per exigir una escola o un centre de salut. En les fotos que adjunto es veuen els nens gaudint d’una festa organitzada per gent activa del barri, la mateixa que netejava un solar reivindicant una escola.

Ve d’aquells anys, sens dubte, la profunda identificació amb la seva ciutat que diversos observadors han captat com una característica que crida l’atenció, en els vells veïns de Santa Coloma. L’emoció i l’orgull d’haver estat ells que han fet la ciutat bona per viure-hi, amb el seguit de lluites per salvar un edifici històric, o per asfaltar un carrer, o per crear un parc. La lliçó que se’n treu és ben evident: la gent es converteix en ciutadans creatius i responsables quan se’ls dona protagonisme.

Una lliçó i, alhora, la denúncia contra la política que nega la participació de la gent.