L’esperava, El Foraster, potser el programa més sà i més bonic que emet TV3. Quim Masferrer ha trobat el to just en aquest viatge per Catalunya, a través del qual ens dona a conèixer uns paisatges magnífics, amb pobles que són un encant i, sobretot, la gent. Amb un treball minuciós preparant-ho, després amb una aparent però sincera espontaneïtat ens fa conèixer personatges inimaginables, i a través d’ells, ens acosta la gent, que viu la visita del Foraster com un moment de glòria, en el qual tot el poble apareix a la televisió, que és vista a tot Catalunya.

El que més m’agrada del programa és que hi apareix “la bona gent”. La gent que riu, que se sent feliç, que viu en perfecta comunió la seva estona de glòria. I no és que en els pobles que visita el Foraster no hi hagi desgràcies, i frustracions, i coses dolentes. Ja se sap! Però és que amb el bo del Quim Masferrer se’ns ofereixi una visió positiva, que ressalta els aspectes bons i bonics de la vida, que també n’hi ha molts.

És el què no em canso de dir i de repetir, que a exemple de Francesc d’Assis que amb la seva vida va encarnar el lema “Pau i Bé”, deixem de mirar amb tanta obstinació les coses lletges i dolentes, que prou que fan camí. En les converses, en els escrits, en els whatsapp ¿per què en lloc de remarcar els aspectes dolents i negatius no parlem dels bons? Com el film La vida es bella.

He llegit no sé on que actuacions com la del darrer concert de Lluís Llach i progames com el del Foraster aixequen els ànims de la gent. Per què no imitar-los, nosaltres?