‘Mirall trencat’

La vigília dels Sants Innocens vaig acabar la lectura del llibre de Mercè Rodoreda Mirall trencat. Una lectura lenta –són 379 pàgines—i una descripció parsimoniosa, i intricada. T’adones que Rodoreda és una gran escriptora. Aquí la gran protagonista –com a la Plaça del Diamant– també és una dona, la senyora Teresa, una dona humil que en casar-se amb el senyor Salvador Valldaura puja al nivell més alt de la burgesia catalana. La trama es desenvolupa a finals del segle XIX i retrata una família burgesa, que a mi en part –sobre tot les escenes que es desenvolupen en la gran torre de la família Valldaura—m’ha recordat els anys de quan jo era petit i estiuejàvam en la gran Torre dels Dimonis.

La Teresa és una dona sensual, acomodada al món ric, la seva filla Sofia, en canvi, és freda i egoista mentre que la neta, la Maria, és tota una altra cosa: una noia delicada, una figura gairebé poètica. La narració avança lentament i ampul·losament. Mercè Rodoreda és detallista i capta l’atmosfera, que juga un paper gairebé més important que l’argument. Que bé que descriu els personatges, els llocs, les situacions!

A qui vulgui llegir Mirall trencat li recomanaria que abans identifiqui els personatges perquè, sinó, es  perdrà. I que es fixi en la riquesa del llenguatge, la capacitat de la  Rodoreda de descriure tota mena de situacions i de paisatges, físics i anímics. Hi ha escenes –com per exemple les protagonitzades per les minyones dels Valldaura– que són sublims. I ho fa amb un lèxic tan ric, que de vegades pensaries que alguns mots se’ls inventa (*).

Llegir Rodoreda és un bany en una literatura d’altíssima qualitat.

(*)  Obro el llibre a l’atzar i trobo subratllades paraules com aquestes: xurricada, polacres, aborrissollada, xalina, macassars, lluentines… o expressions tan boniques com torrentades de llum, es casaria a mans besades, com una flama de neu,  l’amor fugí  poc a poc, una veu escanyada, la primavera entrava amb la claror

1 Comment on "‘Mirall trencat’"

  1. Agustina Rico Villoria | 8 gener, 2022 at 11:09 | Respon

    Jaume, això que t’ha passat d’obrir el llibre a l’atzar i quedar-te “enganxat” amb les paraules passa amb la pròpia lectura de Mercè Rodoreda. Obres La plaça del Diamant i t’hi enganxes com la primera vegada i amb una emoció diferent d’acord amb el pas del temps, amb l’edat que tens. Si Mercè Rodoreda hagués escrit en anglès estaria en el top ten de la literatura universal.

Respon a Agustina Rico Villoria Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*