Les companyes de taula del menjador estaven frisoses perquè volien escoltar el cèlebre concert de Cap d’Any de Viena, i la missa els ho impedia, i van demanar a la Madre que el fes gravar per poder-lo sentir una tarda al saló d’actes. El concert començà a un quart de dotze; a la una encara durava i en vaig poder escoltar un bon fragment: la cèlebre orquestra filharmònica de Viena sota la batuta del gran Barenboim i, extraordinàriament, l’exhibició d’un ballet amb magnífics cavalls de l’escola d’equitació que fundà el rei d’Àustria, el segle divuit.

També vaig seguir, a estones, el concert de Maastricht dirigit pel dinàmic André Rieu, en la immensa plaça de la ciutat. Tota una altra cosa! Un concert familiar, en el que els ciutadans  riuen, ballen, s’emocionen, aplaudeixen amb entusiasme, i viuen expansivament, mentre un munt de ballarins i ballarines animen l’espectacle i els músics fan una música magnífica.

El misteri, la força i l’emotivitat de la música! ¿Per què t’entra tan endins, i s’identifica tan amb l’oient, i alhora l’eleva i el projecta cap enfora, i uneix els oients i els transporta? Sant Agustí va escriure que “qui està alegre no emet paraules, sinó sons d’alegria. La inabastable amplitud de l’alegria no cap en els estrets límits de les paraules”.

Poc coneixedor com soc de la música, sí que puc dir que al seminari em vaig familiaritzar amb el gregorià:  una música que t’acosta al cel.