NADAL

Any 1950, diorama que vam fer amb fang, inspirant-nos en un quadre del primer Renaixement, d’un autor de qui no recordo el nom

Em sap greu no tenir cap fotografia dels pessebres que fèiem quan érem petits. D’aquells primers pessebres m’embadalia que representessin el món sencer. Hi era tot el cel, clivellat d’estrelles, i les muntanyes de suro, que feien de frontera. Per acostar-s’hi els qui vivien lluny, com els Reis d’Orient, els havia de guiar un estel. O un àngel. Els meus germanets i jo movíem les figures cap el portal, les dones, el caçador, els pastors, les ovelles… També els Reis d’Orient, que fèiem córrer massa de pressa, segons que ens deia el papà.

Quan ets petit el món té les teves petites mides.  En canvi, quan ja vaig ser adolescent i vaig anar al col·leg, el món se’m va obrir, i es va fer molt gran. ¡La feina que tenia per memoritzar els noms  dels  països i de les seves capitals, i el dels rius, que el professor de Geografia ens dictava! La ingènua visió que havia tingut del petit món, contemplant el pessebre, i del mateix nen Jesús, i de la religió, esclatà, i esdevingué una qüestió que em feia reflexionar. Potser la diversitat de plasmacions artístiques d’un fet tan simple com és el naixement del nen Jesús n’és un bon reflex.

Ja de gran, ordenat capellà i enviat a diferents llocs a predicar l’evangeli, el Nadal se’m va anar dibuixant d’una altra manera. Com si se m’hagués anat fent present el Jesús ja gran, el que en ser al pou de Sicar va dir a la dona samaritana que li havia donat de beure aigua, que ell li donaria una aigua tan viva, que li calmaria la set per sempre més. Aquest Jesús, on és?

El Nadal interior! Potser mai tan viscut com aquests dies que entre la secularització de la societat i el virus que ens confina i aïlla, ens toca viure el Nadal submergits en la soledat.

Sigues el primer en comentar on "NADAL"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*