La història de la infància de Jesús la trobo molt bonica. Per començar, el naixement del nen en un descampat, perquè en arribar a Jerusalem el jove matrimoni de Josep i Maria no troben ni una habitació en cap pensió de la ciutat, atesa la multitud que s’hi ha congregat per apuntar-se en el recompte que han de fer tots els habitants del país. I que sigui, Jesús, descendent del gran rei David, i que se’l vegi tant desemparat tot i la seva condició de fill de Déu, és una ocurrència sublim.

El pessebre –els pessebres que hem après a fer quan érem nens– subratlla la contundència d’aquest missatge. Tot el món –sigui de suro o fet amb sacs enfarinats– gira entorn del nen que acaba de néixer. I és, la cova de Betlem, l’únic punt de llum, i l’únic camí que hi ha en el pessebre va i mor en la cova.

Després, del nen sabem que va amb els pares a Jerusalem i que li agrada escoltar què diuen els sacerdots i que els fa preguntes sorprenents. Com qualsevol nen o nena que ve al món, i que s’obre al misteri de la vida, “creix en edat, sabiduria i bondat”. Diuen els evangelis que la gent se’n meravellaven de la llestesa del nen! Però després no en sabem res, tot són conjuntures però quan ja és gran i comença a predicar, la gent se n’estranaya i no se’n refia. De Jesús saben que és fill del fuster del poble, i que treballa en el taller del seu pare. Doncs, què ens ve a dir, ara? I el capteniment de Maria, la seva mare: mirava el fill, l’escoltava i es preguntava què ens voldria dir…¡La bellesa de la infància i el misteri que amara tota persona! La transcendència de la nit de Nadal