Avui fa cent dies que soc a la Residència de les Germanetes dels Pobres, hi vaig venir el dimarts 14 de setembre, després d’un petit parèntesi de quatre dies al meu estimat i enyorat pis del carrer Roma, on vaig viure-hi des de l’any 1997 fins a final de l’agost darrer; vint-i-cinc anys! La veritat és que a punt de complir els 92 anys ja havia decidit buscar un lloc on viure la darrere etapa de la meva vida. La meva opció –el meu somni!–, era fer-me amb un pis de la casa assistida en què s’havia de convertir l’antiga escola Miguel Hernández, situada en el preciós barri de Riera Alta, molt ben condicionat, i en ple contacte amb la natura.

Però el projecte, estant incomprensiblement encallat –ni s’obrí formalmentl la licitació–, més un ictus sobrevingut, m’obligaren a prendre una decisió i, més que jo, els meus familiars i els meus amics, amb l’Eugeni Madueño com a gestor eficientíssim, pensaren que el millor era entrar a la Residència on soc ara. La solució de la Residència em semblà la ideal. I ho he estat constatant: molt bon tracte, l’atenció perfecta i assegurada fins al final… Però tot i “saber” que hi ets amb molta llibertat, no deixo de sentir –ocell com he estat sempre– la sensació de viure amb les ales una mica retallades.

Complerts els cent dies haig de dir que estic molt content. Tinc moltes hores per mi, més encara que quan al col·legi, o al seminari o a la universitat gregoriana dedicava quasi tot el temps a llegir i a estudiar. I no solament no he deixat de treballar en les coses que ja feia a Santa Coloma sinó que la separació física fa que m’hi pugui dedicar amb més intensitat. I ser aquí on tots els que ens hi apleguem venim a morir-hi, ho visc no amb tristesa o amb una certa fatalitat, sinó com una oportunitat de “cloure carpetes” –com deia el meu germà Manuel, ja ens els darreres anys de la seva també llarga vida.

Un temps preciós per viure i valorar la vida, en ple capvespre.