Avui, com em passa poques vegades, en obrir els WhatsApp rebuts m’he trobat amb una sèrie de missatges tan dispars, que em deixen perplexe: la crònica d’una visita al barri del Raval, amb els protagonistes d’antigues lluites, la invitació a veure el magnífic documental de l’Alba Gómez, sobre Pau Casals, convidat pel CEP en la celebració del seu 75è aniversari de la seva fundació, l’elogi de la profusa il·luminció nadalenca dels carrers de Barcelona, alhora que la emitent la critica perquè la troba incompatible amb la pobresa de tanta gent que mal viu als carrers de Barcelona, missatges als quals hi ajunto el meu comentant l’exposició del MNAC sobre Gaudi, més les invitacions als dinars de Nadal i la por dels contagis… I, per adobar-ho tot, dues morts, una la d’una companya encara jove, morta repentinament.

¿Com fer camí quan es barregen l’alegria i la tristesa, el bé i el mal, la salut i la malaltia i –sobretot!– quan la mort es presenta inesperadament? La mort ve d’improvís, perquè no s’hi pensa. Vivim com un caminant que va d’excursió sense pensar on el porta el camí.

¿Com no defallir amb els obstacles que presenta la ruta, si no sabem on anem? Si penséssim que la vida és la realització d’una aventura personal veuríem la mort com la coronació del nostre camí, i ens prepararíem per rebre-la.

L’important és tenir una carta de navegació personal.