L’exposició que el MNAC dedica a l’arquitecte Antoni Gaudí és llarga i, com ell mateix, complexa i barroca. S’hi exhibeixen més de 650 elements entre obres d’art, objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, plànols i fotografies procedents d’un centenar de col·leccions nacionals i internacionals. Em vaig cansar tot i veient l’exposició per sobre, sense llegir la major part de notes explicatives que acompanyen cadascun dels objectes  exhibits, i sense haver agafat la gravació que explica detingudament cada peça. De fer-ho així, no hi hauria estat dues hores sinó quatre o sis o més…

La impressió que en treus és que Gaudí era un geni. Un geni d’altra banda connectat amb la cultura del seu temps, però també molt lliure  i desbordant. L’exposició subratlla que va ser de seguida l’arquitecte admirat per Barcelona, en una primera etapa reconegut com un arquitecte solitari, després com un geni esquerp i incomprès, i, finalment, com “l’arquitecte de Déu”, admirat i preferit per la burgesia barcelonina i per l’Esgésia. Per això els anarquistes quan Franco es va aixecar contra la República van córrer a cremar el seu taller de la Sagrada Família.

Em cridà l’atenció la conclusió a la que arriba l’exposició, que afirma que quan Gaudí morí atropellat per un tramvia havia remogut de tal manera el concepte de l‘art amb la mena de terrabastall que la seva obra originà, que obria l’art a la modernitat, de la que en serien figures determinants a Catalunya Dalí, Miró i Tàpies.

Vaig sortir de l’exposició admirant encara més l’arquitecte genial, però decantant-me per una arquitectura –i un art—més simple, més tranquil, més pròxim.