Immers en la fastuosa festa de la benedicció de l’estrella que corona la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família vaig  recordar l’impactant escrit L’esglesia cremada, que Joan Maragall va publicar al diàri La Veu de Cataaunya el novembre de 1909. La televisió remarcava la riquesa de les activitats que continuaran fent-se encara uns dies més. Conferències, concursos escolars i literaris, cantada de nadales,  cercaviles amb els gegants, exhibicions castelleres, jocs infantils, danses populars…

Només el papa Francesc, (desgraciadament només en castellà) s’ha referit als indigents i als pobres en afegir als ditiràmbics elogis de l’estrella com a nou símbol de la ciutat, que ens recordarà la gent que sofreix. He pensat, en canvi, que quan l’any 1950 a Barcelona el Congrés Eucarític, d’una ressonància mundial semblant, el bisbe Modrego Casàus tingué la bona idea de crear ala ciutat un barri de caràcter social, anomenat Cases del Congrés Eucarístic, per acollir famílies necessitades.

Molts anys abans, quan a Barcelona esclatà la Setmana Tràgica, Joan Maragall després d’oir missa en un temple  derruït va escriure el duríssim i profètic article L’Esglésis cremada, en què deia;  “Jo mai no havia oït una missa com aquella. La volta de l’església esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts (…) Llavors m’assaltà el pensament, el sentiment, que la Missa sempre hauria d’oir-se així (… ), i que el capellà es girés i digués a la gent: “Entreu, entreu, la porta és ben oberta, vosaltres mateixos us l’heu oberta amb el foc i el ferro de l’odi (…) Destruint l’església heu restaurat l’Església perquè aquesta és la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats (…) i com que ara la vèieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels rics i els poderosos (…) amb la vosra pobresa i la vostra rebel·lió i la vostra desesperació (…) us l’heu reconquistada”.

Aprofitant la sonadail·luminació de l’estrella ¿no s’hauria pogut fer una important obra en favor del menesterosos que malviuen a Barcelona o dels que truquen en les fronteres d’Europa, fugint de la fam i de la guerra? D’aquesta manera la Sagrada Família tornaria a ser,–almenys simbòlicament– l’església dels pobres, que volia Gaudí.