Anit vaig veure la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño? a la que l’Ara li donava quatre estrelles i la comentarista elogiava com una innovadora –ja molts anys enrere— pel·lícula de terror, de Narciso Ibáñez Serrador. En el qualificatiu de terror no m’hi vaig fixar, mai n’he anat a veure cap sabent que és d’aquest gènere. Em va atreure l’anunci, que mostrava nens al camp d’extermini d’Auschwitzi i de les guerres de Corea i Vietnam, i la vaig veure pensant en la tesi de la pel·lícula que és que en tot conflicte els més perjudicats són els nens.

Veure el mal sempre m’ha interessat. Com més hi entrem, com més el vivim i patim, i més coneixem la baixesa i crueltat a les que l’ésser humà pot arribar, més fort és el desig que sents d’enfrontar-t’hi, i més atractiva se’t fa la bondat.

El film està molt ben fet. Fotos esplèndides i una aventura de suspens en la que els dolents són els nens. En ple dia, sota un sol esclatant i la proximitat del mar, una colla de potser més de cinquanta nens i nenes es dedica a matar les persones adultes que els surten al pas. Amb una entrega total i amb un esperit alegre –com si fos un joc que els diverteix molt– van matant els adults. Jo em quedo amb la pregunta: ¿és just que per culpa nostra milions de nens i nenes del món hagin de patir i morir? ¿No tindrien raó si s’armessin per eliminar-nos a nosaltres?

Evidentment la meva respostan no és matar sinó que es troba en el lema de sant Francesc d’Assis: Pax el bonum! Treballar per fer un món millor.