En ocasió d’haver estat a l’Hospital de l’Esperit Sant i veure l’edifici, tan imponent, i la gran quantitat de persones que hi eren ateses, m’ha semblat que veia una imatge de quant bo és el servei sanitari de Catalunya. He recordat l’hospital que vaig veure a Burkina Faso, i un altre de Quito, capital de l’Equador. En un, les dones que estaven a punt de parir jeien al passadís, damunt d’unes alfombres; en l’altre, se m’acostà un nen demanant-me uns diners perquè si la seva mare no pagava no li donaven les medicines que li havien receptat. En canvi, quin goig vaig sentir quan em van operar del cor a Can Ruti i vaig veure a la mateixa planta que la meva una immigrantn igeriana, que ingressà a l’hospital sense haver de pagar!

Amb tot, malgrat els elogis al nostre sistema sanitari, sé que encara falta molt perquè estigui a l’altura d’un país avançat com el nostre. La covid-19 n’ha posat de manifest les mancances, que van des dels baixos salaris del personal mèdic, de les dones de neteja, dels celadors, de les auxiliars d’infermeria, de les infermeres i dels metges, a la necessitat d’augmentar el personal i potenciaciar l’atenció primària… I no se m’oculta que l’excel·lència que lloo se sosté, en gran part, gràcies a la sobrecàrrega que suporta el personal esmentat.

Però, més enllà del tema hospitalari volia remarcar l’admiració que sento per la ciència. Que en tan poc temps s’hagi trobat una vacuna per la covid, o que et puguin canviar una vàlvula del cor, o que el bisturí et corregeixi un problema de l’ull… és una meravella. Una carrera de la que només som als inicis. ¿Què no podrà fer la ciència dies a venir, quan la tecnologia que ens ha permès arribar a Mart s’apliqui a la medicina?

El progrés, és cert, ens pot deshumanitzar. Però aquí està la bona gent, el poble! per evitar-ho.