La casa Volart és molt a prop de la Residència, al carrer Ausiàs March, seu de la Fundació Vila Casas amb una rica col·lecció d’art català modern. Hi vaig entrar abans d’ahir i  ahir hi vaig tornar. S’hi exhibeix una col·lecció de quadres del pintor Daniel Enkaoua, per mi totalment desconegut, quadres de gran format, alguns d’un molt gran format, i d’altres de petits, apunts de no més de vint centímetres. Em va impressionar molt, sobre tot el molt gran de la model vestida d’un color roig impactant.

Una pintura rara, com si els objectes retratats –la figura humana, un parell de carbassons…–lluitessin per imposar-se i sortir del quadre i, alhora, com si patissin, mig presoneres. Grégoire Polet –autor dels textos explicatius de l‘exposició– escriu: “El arte de Enkaoua es una tarea de transfiguración. Con un punto de angelical, però también feroz; con un punto cariñoso, pero también aterrorizado. Ternura y violència unidas en una misma emoción”.

Em va fer pensar en l’engany de la mirada, entre el que ens sembla i el què és. Una reflexió que em faig sempre, les coses no són com són –o com les veiem i ens sembla que són– perquè hi ha un aspecte exterior i, alhora, un aspecte interior, profund i amagat. La pintura d’Enkaoua t’ho fa sentir, i no acabes de saber què sents, contemplant la nena, la noia, la dona que et mira i que veus com si se t’imposés amb la força de la pintura que alhora la lliga.

Talment com la vida: ser i alhora no ser.