Només una pregunta: ¿per què quan volem celebrar una festa solem resoldre-ho fent un dinar o un sopar? I no només per celebrar un esdeveniment feliç, també per segellar un acord, o per arribar-hi, es recorre als àpats… Menjar és una de les necessitats que té l’ésser humà. Com tots els animals. Satisfà un dels nostres instints bàsics, que té la finalitat de mantenir-la supervivència del subjecte i la de l’espècie, i com passa amb la satisfacció dels instints bàsics, ens produeix plaer, un gran plaer.

Però ara –i partint del goig que vam viure amb la celebració de l’aniversari de la nostra amiga Fina– busco a internet quina explicació dona de la paraula àpat o àgape (“vam celebrar amb un àgape el sant de l’avi”). I m’ha agradat: àgape és una paraula que ve del llatí, que heretà dels grecs. També surt a la Bíblia, equivalent  a la paraula amor, i els cristians de les primitives esglésies (o assemblees del segle I) en les que s’ajuntaven els fidels per mantenir la concòrdia i mútua unió, la van usar per referir-se a les seves trobades.

Un reflex, o recordatori de l’últim sopar en el que Jesús prometé als seus deixebles que quan es reunissin a sopar pensant en ell, seria com si ell estigués present. Sopar, dinar: una trobada amb un bon menjar, un vi bo i amb xampany, per celebrar l’amistat i l’estimació.

Quin invent tan bo! Que duri “per molts anys”.