Llegeixo el discurs del bisbe Omella en la inauguració de la Conferència Espisciopal Espanyola, en el que constata la creixent desafecció dels ciutadans i ciutadanes respecte de la fe, cosa de la que culpa la Jerarquia i a la mateixa Església, i en demana perdó.

Jo diria que és veritat que l’Església en bona part és culpable de l’augment de la descreença, però no només ni principalment pels escàndols que ha donat (que sí, són molt greus, com és el cas de França amb la pederàstia), sinó pel contingut desfassat del seu missatge. De fet, si observo el capellans, per exemple els de Santa Coloma –i segurament ho podria dir de la majoria–, són bona gent, persones lliurades a la seva feina, de vida moderada i austera. El problema és el del llenguatge que empren: el del contingut de la predicació i l’enfocament de la pastoral, més atenta als dogmes i a la religió que a la vida de la gent. 

Per això l’Església resulta avorrida i gens interessant. Les persones inquietes abracen les grans lluites transformadores, com la salvació del Planeta, la transformació de la societat, l’edificació de l’home nou i de la terra nova, moviments que l’Església hauria de veure com els signes del temps, que reclamen la seva presència. El papa Francesc ja prou que urgeix als cristians que surtin del temple i es barregin amb la gent, i lluitin per fer una societat més justa i més humana, com feia Jesús en optar per les persones en oposició a l’església jueva, tan encarcarada i allunyada de la gent. Per això el van matar.

I també per això! al cap de dos-mil anys continua sent recordat.