L’ONU

Seguint el repàs “per sobre” que vinc fent de les nacions del món em detinc en dos països de l’Àsia, per mi desconeguts, l’un, l’Afganistan, avui tristament als noticiaris per l’empoderament dels talibans i, l’altre, el Paquistan, d’on conec les persones que trobo en els sùpers i en molts bars. El primer que em crida l’atenció és la grandària d’aquests països. Acostumat a veure’ls a la televisió, la imatge –que agafa tota la patalla– apareix amb el mateix tamany que Catalunya, quan surt a la televisió. Però la  realitat és  molt diferent: si nosaltres fem 38 mil 106, km2, Afganistan en fa 647 mil 500 i Paquistan 803 mil 900, i amb habitants la diferència és enorme: enfront dels 7 milions 475 de Catalunya  hi ha els 28 513 700 d’Afganistan l els 159 196 300 del Paquistan.

Cada vegada que miro un país m’adono de l’enorme desconeixement que tinc de la geografia mundial, no només de la física (dels rius, de les muntanyes, del territori… ) sinó també de la geografia política.  Hi ha nacions que em són totalment desconegudes, de moltes ni identifico el nom, tot i ser països molt més grans que el nostre, en habitants i en població. Myanmar, per exemple, té més de 47 milions d’habitants, Uzbekistan, més de 26 milions, i Turkazakistan? Em pregunto què sabem de la seva història, de la seva cultura, del seu idioma, de com viuen avui, ara pensant en l’Àsia i què dir, si em fixo en els altres Continents?

Un galimaties quan s’apleguen a l’ONU i miren de fer una política comuna per assegurar la pau i resoldre els grans problemes que amenacen el Planeta, havent de conciliar –cosa dificilíssima– el bé comú i els interessos egoistes que solen guiar a la majoria dels estats. Però deunidó del paper que juga l’Organització de les Nacions Undes! Després de la segona Gran Guerra Mundial no n’hi ha hagut cap altra de semblant, i encara que amb moltes dificultats, es va fent front als grans problemes.

Tot i la difícil entesa de les nacions, mai valorarem prou el treball que fa l’ONU!

1 Comment on "L’ONU"

  1. Això del Paquistan és interessant. El país va nèixer quan es va esquerdar l’Índia colonial i es vn enfrontar, per la seva religió, hindis i musulmans. La majoria dels musulmans, després de greus enfrontament bèl·lics, van marxar cap al nord, on van fundar Paquistan. La majoria dels oficials eren urdús i per això l’urdú (i l’anglès) es va convertir en la llengua oficial del nou estat. Però la majoria dels seus habitants no són urdús (que de fet és la mateix llengua que l’hindi, però escrita amb caràcters àraboislàmics) sinó que són panjabis (molta gent paquistanesa d’aquí són panjabis) o paixtús (la mateixa ètnia que una part important d’Afganistan). És un país poc cohesionat…

Respon a Albert Fabà Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*