Se sol dir que els amics els triem mentre que la família l’heretem, una afirmació certa, encara que no estic d’acord amb el tint en certa manera devaluatiu del lligam familiar, que ens ve donat -es diu– i no escollit. La família  arrenca del nucli format pels pares i els fills; un nucli molt ferm, que de manera natural s’eixampla en totes direccions, cap els costats i cap ensota, creant una trama molt diversa i molt rica.

Ahir hi pensava, mirant la taula que fèiem en el dinar de celebració dels noranta anys del meu cunyat. El primer que notava és l’absència dels familiars més pròxims. No hi tenia cap dels meus germans… Però en canvi contemplava amb goig la gernació dels fills del meu germà gran, el fet que de la parella haguessin sortit els fills, i d’aquests, els nets: avui cadascun i cadscuna amb la seva nòvia o amb el seu nóvio, i –la petita– a l’espera de fer-se gran. Tots amb la riquesa de la seva vida i amb la llibertat que tenen i les possibilitats que ofereix la vida, començant uns camins que quan jo era jove no podíem ni imaginar.

La predeterminació que caracteritza el lligam familiar –diferent del lligam entre els amics– a mi sempre m’ha fascinat perquè hi veig la força de la natura, que va formant les famílies com els reguerols que obren els aiguats. Trobo interessantíssim mirar de seguir cap enrere –cap amunt– l’arbre genealògic, o cap avall, fixant-me en els descendents, veure el camí que enceten, tot pensant en la ramificació del tronc principal i formant l’arbre familiar.

Gens artificial. Com diu la gent, és la sang!