L’exposició a Barcelona de les millors fotografies de l’any m´ha fet pensar en l’actual difusió de la fotografia. Avui es pot dir que tothom en fa, i amb extraordinari desfici. En canvi uns anys enrere la gent acostumava a tenir dels seus pares i dels avis la foto de quan eren petis, asseguts al pupitre amb un mapamundi al darrere, potser la de la primera comunió i la de quan es van casar. Avui, amb els mòbils, es tenen milers de fotos: dels nens, de la família, dels llocs que un visita…

La foto és la manera de fixar els records, de guardar-los i d’evocar-los. El que passa, però, és que tenint-ne tantíssimes dins el telèfon difícilment es troben, quan un voldria veure’n una concreta. Per això recomano als amics que seleccionin les millors i que facin àlbums. De fet, ja se sol fer quan un compleix anys en una data assenyalada, que se li ofereix un àlbum, resum d’una festa i d’una vida…

Nosaltres –el meus germans i jo— vam tenir la sort quan érem petits les tietes ens van regalar el que en dèiem una màquina de fer fotos. Una Agfa molt simple, un caixó de cartró amb un objectiu sense vidre, que s’obria i tancava i gravava el clixé; un mecanisme molt elemental però gràcies al qual ara tenim una bona quantitat de fotografies de quan érem petits: del col·legi, de quan estiuejàvem a can Fatjó dels Xiprers, de ls primeres excursions que vam fer…

Amb els anys aprens a fer fotos. La fotografia és també una art. ¡Quant que m’han servit per il·lustrar escrits –meus o de col·laboradors— en molts dels papers que hem publicat!