M’haureu de perdonar que dediqui un cop més la glosa del capvespre al parc de Can Zam, però és que el meu enuig, la decepció i la ràbia que sento m’obliguen a cridar, i a dir a l’Ajuntament que s’ho pensi abans de consumar una actuació als terrenys del parc que, com denuncia la Plataforma de Defensa de la Serra de Marina i Can Zam, danyarà greument el parc somiat.

Ara, fastiguejat, parlo com a ciutadà que porta més de cinquanta-cinc anys proposant, primer, i defensant, després, el parc frondós. Avui si la condició de ciutadà no els pesa prou per escoltar-me, adduiré als mèrits que l’alcaldessa m’atribuí quan em forçà que acceptés el Premi Ciutat de Santa Coloma. Encara sota el franquisme vaig participar en el Pla Popular, en el qual ja vam incloure el parc. Advoco, a més, als anys que amb l’Ajuntament democràtic vaig ser regidor d’Urbanisme, mandat durant el qual vaig haver de defensar el parc, enfront de la Corporació Metropolitana i davant dels regidors que, urgits per la necessitat de crear els equipaments que reclamaven els ciutadans, faltats de solars, posaven els ulls en els terrenys de Can Zam. Advoco, a més, als més de cent articles que he publicat a Grama, a Fòrum-Grama i al diari El Punt-Avui, defensant el parc urbà densament frondós.

I recordo, a l’alcaldessa i al govern municipal, que l’urbanisme fet sense la gent es gira en contra seu, com va estar a punt de succeir al parc forestal de la Bastida, quan l’Ajuntament estava entussudit en fer-hi una Àrea Residencial Estratègica, gratacel inclòs, o amb el projecte de l’enjardinament del Passeig de la Salzereda, que havien projectat posar-lo a la vora del riu, separat de les cases per la carretera; nyaps dels quals se salvaren gràcies a la ferma oposició veïnal.

Ja als meus més de noranta anys, ben poques vegades fruiré del parc somiat, però no em perdonaria anar-me’n d’aquest món sense defensar fins a l’últim sospir el parc, que ha de ser l’orgull de la nostra ciutat.

MEMÒRIA DE CARLES VIÑAS

Vaig penjar al WhatsApp una nota sobre la mort de Carles Viñas però em va ser impossible dedicar al capvespre el text que ara escric. Dir que he recordat sempre amb carinyo l’amic Carles, una de les persones que vaig conèixer a primera hora, de la meva arribada a Santa Coloma. Fundada la revista Grama, ell en va ser un bon col·laborador i, per mi, un company que m’ajudà a conèixer la ciutat. Ens unia l’amor a Catalunya, la fe cristiana, l’afició a la muntanya i la lectura, en especial dels clàssics. Quan quedàvem per enraonar li agradava agafar el cotxe i anar lluny, tot conversant. I, abans de caure malalt, va ser responsable de l’Agermanament de les Santes Coloma, un projecte que a mi em feia molta il·lusió. Vull fer arribar a la família el meu condol i, alhora, el sentiment de pau i de conformitat, en pensar que ja ara haurà fet un cim impensable.