S’insisteix, darrerament, en la davallada de l‘ús del català. Fins no fa gaire vivíem tranquils pensant que amb la immersió lingüística la nostra llengua estava assegurada. De fet, a Santa Coloma mateix on el català semblaria que es deu desconèixer, et dirigeixes en català a qualsevol nen o  a qualsevol jove i t’entenen, i el parlen. Però els estudis que es fan constaten que cada cop són menys els qui parlen habitualment en català, llengua substituïda pel castellà, que compta amb el suport del govern espanyol mentre que el català no sols es descura, sinó que s’ignora i es combat.

Penso que cal que la Generalitat es prengui més seriosament la salvació de l’idioma. Però no crec que es pugui fer gran cosa si rere de les mesures que es puguin prendre no hi una Catalunya independent, que pugui implantar amb autoritat la llengua del país, com fan totes les nacions sobiranes, les grans i, amb més cura, els països petits, amb un idioma amb escassos parlants.

Però hi ha un mentrestant, i no em refereixo ja a una necessària militància personal com és dirigir-nos sempre en català als interlocutors, sinó que penso en l’enriquiment personal del propi llenguatge. Una manera d’aconseguir-ho es llegir, i anotar les paraules que coneixem poc, o que trobem que ens ajuden a expressar el que pensem, o que ens diuen el nom de les coses. Per habituar-hi la persona de la que un temps vaig fer de parella lingüista, li dibuixava p. e. una masia amb coses pròpies de la pagesia… o una habitació amb diversos mobles i li preguntava-i-li-deia  el nom dels diferents objectes dibuixats com, per exemple, el del rodal de llum que fa una làmpara… En sentit oposat recordo la tristor que sentia els primers dies de tenir l’ictus, quan no em sortien les paraules.

Tenir un vocabulari ric i saber els mots que s’ajusten a cada cosa, ja és salvar la llengua!