Comento el 30 minuts d’ahir, sobre la introducció del llop a Catalunya. Ja dos anys enrere vaig penjar una glosa semblant, arran de la introducció als Pirineus de l’os. Jo em trobava a Bossòst just on s’establí una ossa que es va fer cèlebre per la seva feresa, havia mort més d’una ovella i alguns poltres. En vaig parlar amb un ramader i estava decididament en contra.

Ara és el llop el tema de discussió que, segons van dir, ha vingut d’Itàlia. I també com és lògic, els pastors estan en contra. Però a mi em convencen els arguments que en defensen la introducció –amb la condició que s’ajudi als ramaders a posar els mitjan pertinents per evitar que el llop mati les ovelles i que, en cas de produir-se una mort, rebin els diners que n’haurien tret. Per evitar els estralls que puguin produir els llops es col·loquen filats elèctrics, es tanca de nit el ramat i, sobretot, es doten de gossos dels Pirineus: gossos, forts, ben entrenats i molt dòcils, que defensen les ovelles.

Els llops arriben en llocs del Pirineu on la població ha marxat i difícilment tornarà. I hi ha la raó de fons, amb la que estic totalment d’acord, que és que cal “naturalitzar” el territori, tornar a l’estat natural que l’home, rere el guany, s’ha fet seu i n’ha expulsat ossos i llops, on de sempre hi vivien. A part que la presència d‘aquests animals crea una mena de turisme naturalista més ric i més respectuós, ens farà adonar que la terra no és nostra i que l’hem de compartir amb les espècies que ja hi eren, abans de nosaltres.

I hi ha un argument socio-cultural: el llop sempre ha despertat en els humans un especial i miseriós interès.