Ja al final del llibre que vaig comentar Hans Küng escriu: “A la pregunta que de vegades em fan ‘¿Com li agradaria morir?’ solc contestar que en un viatge de treball.  Últimament, però, afegeixo ‘De cap manera en una residència de vells’”. M´ha recordat quan els meus companys i jo pensàvem d’una manera semblant quan fèiem l’últim curs de Teologia en el Convictori, una torre adossada a la residència de capellans, als quals vèiem al pati, del qual ens separava un filat. Vells, algun d’ells repapiejava, i decrèpits, ens produïen una sensació desagradable, a nosaltres, que acabàvem els estudis i teníem tota la vida al davant. Tant és així, que de la residència de capellans en dèiem la cotxera, el nom del lloc on es portaven els tramvies vells o avariats.

Fer-se vell en el nostre món no era una cosa maca. Les dones de seguida vestien de negre i es pentinaven amb un monyo, els homes els vèiem caminant amb un bastó, o arrambats a la paret, a l’hivern, per escalfar-se… En canvi avui quan un es jubila és com si l’alliberessin, i viu una segona joventut. Les dones es tenyeixen el cabell, porten vestits alegres i les parelles viatgen, surten de casa, es diverteixen. I les residències es veuen com una solució al problema que crea fer-se vell. I són les mateixes persones grans que veuen en les residències el lloc on passar amb tranquil·litat els darrers anys de la vida, segures i no sent una càrrega pels fills.

L’important és que la residència no sigui com els antics asils, sinó un lloc on a més de cobrir els serveis propis de l’edat hi regni la llibertat, i s’estimuli als residents i residentes a “fer coses”. A sortir, a anar al cine, a visitar museus, a trobar-se amb els amics i amigues i, ¿per què no? que escriguin els seus records com una forma de valorar la seva vida.

Jo ara soc en una residència i, cobertes les necessitats bàsiques, tinc més temps lliure que mai. Una llibertat un punt més condicionada que quan vivia com un ocell. Però potser amb el vol més alt.