Hans Küng ja al final del llibre que vaig comentar ahir té un llarg paràgraf titulat “ars vivendi”, que ve a ser com la recapitulació del que ha estat per ell la vida. Si al començament del volum remarcava la decidida opció que va fer, quan era jove, de viure la vida en plenitud, arribat als noranta anys dedica un altre paràgraf amb l’expressiu títol en llatí, “ars moriendi” –“l’art de morir”– en el que remarca dues coses: la satisfacció d’haver viscut amb la major plenitud que ha pogut el dia a dia, i l’acceptació de la mort, com la compilació de la seva vida.

Ell té fe en la vida del més enllà. Creu en l’anunci que fa Jesús de Natzaret de la vida eterna… Però afegeix que encara que després resultés que no hi ha res, haver viscut aspirant-ho ja hauria valgut la pena perquè aquesta fe l’ha ajudat a sostenir l’esperit en tensió, apuntant molt alt. Jo també ho penso així, i ho espero confiat. Però em dic que qui somia anar lluny i assolir un cim molt alt, encara que després no hi arribi (perquè s’estimba), estarà feliç perquè la il·lusió que hi ha posat l’ha fet caminar lluny i viure una vida interessant i bonica.

És més, crec que un mai mor del tot. És quan mor que tota persona creix, i que la seva vida crea vida en els qui han conviscut amb ell i l’han estimat, i és quan sobreviu en les coses que ha fet, i en el record… Hans Küng escriu que qui pensa cada dia en la mort no la tem. I jo afegeixo que la veu amb il·lusió perquè la darrera etapa de la vida és com el temps de l’acabament d’una obra d’art.

La festa de Tots-sants ¿no ve a dir-nos això?

Aprofito la glosa d’avui per donar-vos les gràcies a les persones que pengeu comentaris al capvespre, i us animo que continueu fent-ho. Els vostres comentaris enriqueixen el capvespre.