Fa uns mesos vaig llegir el llibre del gran teòleg alemany Han Küng, “Was ich glaube”, en la traducció castellana “Lo que yo creo”. M’interessà molt el primer capítol, titulat Confianza en la vida. Küng explica que quan era jove li preocupava molt el sentit de la vida. Va llegir llibres de diversos pensadors i filòsofs i trobava raons positives i negatives però no el convencien, fins que va fer una opció voluntariosa més que no pas pensada, era una decisió vital: viure la vida amb la màxima intensitat possible, aprofitant totes les oportunitats que li oferís.

“¿Qué fue lo que de súbito se me reveló? Que en esta cuestión existencial se me exige un elemental atrevimiento, ¡un atrevimiento basado en la confiança! ¡Qué gran reto arriesgar un sí! En vez de una abismal desconfianza a guisa de nihilismo o cinismo, arriésgate a confiar radicalmente en esta realidad! ¡En vez de desconfiar de la vida, atrévete a abrigar confianza en ella: una confianza por principio en ti mismo, en los demàs, en la problemàtica realidad en general!” I ho remata en el capítol següent amb aquesta declaració: “La confianza en la vida es buena. La alegria de vivir es mejor aún”.

Una manera de dir el que Lluís Llach canta agafant els versos de Kavafis: fes el camí de Ítaca amb la voluntat d’aprofitar tots els moments que el camí et depari. I si el camí és llarg dona’n gràcies. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.

¡Que bonic caminar amb el desig d’anar lluny, cada dia més lluny!