Avui (per vosaltres ahir) m’he adonat com es pot arribar a estimar una ciutat. De sempre, la meva ciutat ha estat Barcelona. En primer lloc per una qüestió circumstancial, però important, que és haver-hi nascut. Després perquè tot creixent la vaig anar fent meva. I vaig tenir la sort de veure Barcelona gairebé cada dia quan, intern als escolapis de Sarrià, sortia a xerrar amb els amics a l’alt balcó de la nostra classe, i la vèiem estesa als nostres peus, amb el mar de teló de fons. De més gran recordo els diumenges al Virtèlia i la coneixença de les primeres amigues, tot ballant sardanes. I els anys de la Universitat, els del seminari… I no cal dir, la Diagonal, el passeig de Gràcia, Sarrià, el barri Gòtic…

Recordo que un any, després de força dies a París, vaig dir a uns amics que París era una ciutat fantàstica però que trobava Barcelona més bonica. Ara penso que això passa igual que quan ens sembla que “com a casa enlloc”. I avui (ahir) me n’he adonat en tornar a Santa Coloma, d’on feia noranta-un dies que vaig marxar, amb l’excepció d’un parèntesi de sis dies entre els quaranta que vaig ser al centre de recuperació –després de l’ictus– i els quaranta-cinc que ja duc a les Germanetes dels Pobres.

A Santa Coloma m’hi ha acompanyat l’Eugeni i quan hem acabat la visita rutinària a Can Ruti hem anat a dinar amb antics amics del Fondo, en un restaurant de la Rambla. Encara em durava l’emoció de quan a l’entrar a la ciutat he vist el Besòs, i el cor em saltà del goig en contemplar la bonica llera verda del riu, i l’amplitud del paisatge sota tant de cel i de tanta llum!

Després, asseguts a la terrassa del restaurant hem pres un whisky en animada conversa. Com un dia més dels molts que he viscut a la ciutat, al llarg de més de cinquanta anys.