Volia arribar-me al parc de la Ciutadella però com que era el dia de la madre fundadora (Santa Juana Jugan) em va semblar que havia d’anar a la sessió d’homenatge que se li feia al teatre; em pensava que se’n projectaria un documental però un cop cantat el “per molts anys” i fet l’aplaudiment a la santa, es projectà una pel·lícula amb la transmissió d’un macroconcert de l’orquestra Straus, dirigit per André Rieu, en la gran plaça de la ciutat de Maastrich, dels Països Baixos. Música clàssica i música popular internacionalment famosa, com Amigos para siempre (que no vaig poder distingir si la cantaven en castellà, anglès i amb una estrofa en català, com l’original).

Em va agradar, el concert, m’ho vaig passar bé. I m’admirà el públic. Una gentada! La immensa plaça pleníssima. I em cridà l’atenció el comportament de la gent, absolutament entregada. La càmera no parava d’oferir primers plans enfocant ara una parella, ara un noia, o un home, o un grupet de joves… Tothom seguint intensament la música, moltes dones havent-se d’eixugar-se la llagrimeta que els queia de l’emoció que sentien. Moltes abraçades, una desimboltura que evidenciava com aquell públic sent la música.

Ho he sentit dir, que els països del centre i del nord d’Europa són molt aficionats a la música. I no deixa d’admirar-me la capacitat que té de tocar-nos el cor a fons. O l’ànima! La música són sons, no et parla com ho fa un poema, una novel·la, un llibre. I si és una cançó, la lletra pren una altra intensitat, que si la llegeixes. Per posar una imatge ho comparo a quan vas a la platja i et fiques al mar i fas el mort: el que sents no són paraules, no són idees…

Tens la sensació de tocar la immensitat del món.