Ha sortit a la televisió la notícia del primer cas, a Catalunya, d’una persona que s’ha acollit a l’eutanàsia, aprovada recentment pel govern espanyol. El tema s’ha comentat al menjador. Una de les comensals m’ha preguntat si jo hi estava d’acord. He respost amb una pregunta ¿Tu hi estàs? M’ha dit que no, que la vida ve de Déu i que és Ell qui ens la dona i qui ens la pren. És la resposta del catecisme. Si la vida depèn de Déu –he seguit preguntant—¿com és que mor tanta gent amb tant de dolor, o en morts tan estúpides com quan moren perquè una bicicleta o un patinet se’ls tira al damunt? I amb ironia he afegit: ¿És que Déu sovint es distreu?

Són dos mil anys de cristiandat, de la concepció d’un món creat per Déu, i regit per Ell. Una concepció marcada per la religió, de la qual l’home, la humanitat! se n’ha anat desprenent i, a mesura que la ciència ha anat avançant i els fenòmens que atribuïem ingènuament a Déu la ciència els explica com fets naturals, Déu o ha anat retrocedint (amb l’augment de l’agnosticisme i de l’ateisme), o l’hem anat situant en el més enllà, com correspon a l’Ésser que en diem Déu. Un Déu que ens ha anat fent no amb fang, i dotats d’una vida pròpia, d’un esperit intel·ligent i lliure; amos de la nostra vida.

Raonaments filosòfics o teològics a part, la resposta la dicta el sentit comú: viure “sense viure”, viure sense l’esperança de sortir-se’n i havent d’aguantar dolors horribles que més d’abatre el malalt destrossen la família, té cap sentit? La Montserrat Massana als 62 anys ha fet de la seva mort una festa i un alliberament. Acompanyada del marit, i dels fills, de la seva amiga i de la seva doctora ha mort tal com desitjava.

Una mort com un cant a la vida!