La residència –la casa, els residents, el personal que hi treballa.. funcioa a la perfecció. La casa és molt gran, les habitacions individuals i espaioses, corredors amples i llargs, les sales d’estar, el menjador, la roba…El conjunt és com una gran màquina ben ajustada i el secret, la comunitat de monges –les hermanitas—que estan al front de tot. Una comunitat compacte que, com em deia una de les senyores amb qui comparteixo taula al menjador, fan la feina per vocació, no per tenir un sou i menys per guanyar diners.
La veritat és que ens tracten molt bé. Un tracte discret, els residents ens sentim lliures. Però creen un ambient familiar del qual, l’ànima –sense cap imposició– és la presència de la religió. La vida, a la casa, té unes fites ben marcades: les hores dels àpats, l’ esmorzar a dos quarts de nou, el dinar a dos quarts de dugues, el sopar a les vuit. La resta del temps cadascú fa el que vol, pot apuntar-se a gmnàsia, al tractament de la memòria, fer manualitats…, i jugar al parxís o al dominó. I veure la televisó. Peró qui vulgui –i són molts– pot anar a missa cada dia, i a la tarda al rosari. Una altra senyora em deia “com que a mi em fa bé hi vaig”.
Coses com la residència formen part de les obres socials catòliques, i com em deia la senyora que he esmentat a l’inici, “aquestes comunitats sí que fan creure en l’Església”. Un meu amic periodista fre lance, que és agnòstic, corroborava que als llocs del món més pobres sempre hi ha trobat capellans, o monges i laics cristians treballant-hi. Una manera de fer el bé i d’estimar la gent, però que, de mica en mica, en lloc de primar l’aspecte misericordiós, es lluita conra la situació que causa el mal.
Aquesta última va ser la nostra opció, en la Santa Coloma suburbial. Tot i que mentrestant…
Sigues el primer en comentar on "Les germanetes"