La meva habitació dona al carrer Roger de Flor, cantonada amb el carrer Casp. Molt soroll, molt tràfec. Però ja m’hi he acostumat. Em recorda quan era al Seminari, amb la finestra amb vistes al carrer Balmes, i quan era a Roma, amb la finestra a la Via Concordia, uns carrers també sorollosos. Eren dies d’internat en els que l’habitació, la sala d’estudi i les classes constituïen el meu paisatge habitual. Com la meva vida d’ara: moltes estones d’estar al meu quarto on puc distribuir el temps seguint un programa: una estona de lectura i meditació de l’Evangeli, un repàs de l’Atles de Geografia, uns poemes… i la resta del matí, treball a l’ordinador. Per la tarda, abans de les visites o del passeig pel barri, un bona estona de lectura. Ahh i caminar!, caminar força, cada dia.

He recordat molts cops la sentència que amb llatí macarrònic diu Intellectus appretatus, discurrit. La ment, per més que les circumstàncies et tanquin, vola amb llibertat. Ho recordo especialment evocant el dia que he estat més atrapat que mai, quan la policia franquista em va detenir i em mantingué tancat i emmanillat tot el dia en el calabós, un estretíssim quartutxo tancat amb una reixa, als baixos de la comissaria, ubicada al carrer Jaume Ràfols, local que arribada la democràcia –ironies de la història!– ocuparia Comissions Obrera.

M’agrada, tornar al ritme pausat de quan era estudiant. Ara no estudio per aprovar el batxillerat, ni per treure’m els estudis necessaris, llavors, de Filosofia i Teologia. Com deia el meu germà Manuel, als 90 anys és temps de tancar carpetes i, en el meu cas, d’acabar alguns escrits, d’endreçar l’Espai en el Fondo, de decidir què fem amb el Forum-Grama… i, sobretot, temps per assaborir aquesta darrere etapa de la vida, agraint el que la vida m’ha donat.

Dit en llenguatge pel·liculesc, “Morir amb les botes posades”.

intellectus appretatus..