Dies enrere vaig dedicar la glosa als hibiscus: una flor espectacular, d’uns arbustos que es fan grans i s’omplen de flors. En plena tardor, després del  mes que fa que soc a la residència, aquests arbustos no han parat de florir. Però el que m’ha sorprès és que uns escanyolits rosers que els acompanyen floreixin, tot i que fan només una rosa a la punta de la branca principal.

No dubto a qualificar la rosa com la flor reina dels jardins. No són vanidoses, com si que ho diria de l’hibiscus i d’altres flors espectaculars que veig en les floristeries, que se solen regalar en el sant o l’aiversari d’algú. La rosa és contundent i humil, d’una bellesa concentrada, i si ha crescut de forma natural, desprèn una olor intensa i finíssima. N’hi de moltes menes i molts colors, d’entre les quals la més estimada és la roja, la d’un vermell intens, convertida en el símbol de l’amor i, a Catalunya, en la flor de Sant Jordi.

Jo recordo quan esclatada la guerra civil, molt petits, a la torre de Sant Feliu de Llobregat l’avi ens ensenyava a podar els rosers. Entre els arbres fruiters hi havia una filera de rosers de diferents colors. La meva rosa era la groga i ara, quan en veig una, em ve el record d’aquells matins al jardí, al costat de l’avi –poc abans de morir–, entre els rosers. I tornant al tema d’una anterior glosa, dic que crec que els arbres i les plantes no parlen, però ens evoquen moments bonics que hem viscut.

I llavors, el cor sí que ens parla.