Arquitectura de despatx

Llegeixo a la xarxa que el Passeig de Sant Joan és el més bonic d’Espanya i no dubto que quan es va estrenar, i més encara quan se’l veia en el projecte arquitectònic, ho devia ser. És molt ample i sobretot en el tram que va de la plaça Tetuàn –amb el monument al doctor Robert, de Joan Llimona– fins a l’Arc de Triomf, fa patxoca. En la realitat, però –soroll a part–, deixa molt que desitjar.

Les voreres són molt amples, molt espaioses. És ple de terrasses, que no destorben el pas dels vianants i tants bars i restaurants li donen vida. Entre els bars hi ha un seguit d’espais amb molts arbustos i uns parterres trepitjables, amb bancs massissos de fusta, amb un terra amb petites peces com de totxo, separades, entre les quals creixeria l’herbei, i seria com una alfombra verda… Però de tant trepitjada ara fa unes clapes molt lletges i, a sobre, difícils d’escombrar.

És l’arquitectura pensada des del despatx, sobre el paper. Com ja fa temps vaig comentar referint-me al Passeig de la Salzereda de Santa Coloma quan l’ample vorera verda enjardinada la col·locaven a la vora del riu, separada de les altes cases per la carretera que ve de la Roca i va a Sant Adrià. Un professor meu, el Doctor Ciprià Montserrat, ens deia que quan en un lloc es prohibeix pixar i la gent, tot i ser multada, continua pixant-s’hi, és que allí hi ha d’haver un urinari.

Una arquitectura feta sense el poble sovint s’hi gira en contra.

1 Comment on "Arquitectura de despatx"

  1. Tot just fa 1 any aproximadament vaig estar parlant amb un company de l’escola allà mateix sobre com estava edificat aquest passeig. No era massa pràctic amb aquelles rajoles, tot i que visualment són boniques.

    Una abraçada!

Respon a Josué Cancel·la les respostes

El teu e-mail no serà publicat


*