M’ha sorprès que Mercè Rodoreda expliqui que en els seus llibres sempre surten àngels, un fet que atribueix  que de petita es va familiaritzar amb l’àngel de la guarda. “A tres o quatre anys el meu avi va dir-me que jo tenia, meu, ben meu, un àngel de la guarda. (…) Em passejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar però sentia que m’estimava d’una manera diferent de la meva perquè ell em podia veure i jo no el veia a ell”. Una experiència semblant a la meva: quan tenia sis anys va venir a la torre de Sant Feliu la meva tieta Araceli per cuidar el meu pare, greument malalt; ens va dir que no quedàvem sols perquè Déu ens havia assignat a cadascú un àngel de la guarda i ens ensenyà la bonica pregària que fa ”Àngel de la guarda, dolça companyia, no em deixeu ni de nit ni de dia, sense vos em perdria”.

Durant molts anys he cregut en el meu àngel. Ja de gran, amb la desmitificació que hem viscut de la religió i la mica de coneixement d’altres cultures antigues, hem descobert que la figura dels àngels és una forma de representar la relació de Déu, o dels déus, amb els humans.  

Però no he deixat de pensar que mentre vivim ens acompanya un sentiment profund que ens fa creure en la força positiva de la vida, i que ens fa tirar endavant. I mig en broma, quan els amics em pregunten si visc sol, pensant en aquesta força, els responc que m’acompanyen dos amiguets,  l’àngel de la guarda i un dimoniet. ¿Un dimoniet?, sí, que a còpia d’anar amb l’àngel, sense deixar de ser entremaliat s’ha tornat bo, i ara també em cuida.

Santa innocència! Però una manera d’al·ludir a la fondària de l’ànima i a la seva capacitat d’anar sempre endavant.